Història

EL TEMPS I L’ESCOLA:

Explicar la Història des de l’objectivitat més fiable demana dades i fonts; afortunadament, encara som a temps perquè disposem, des de la memòria viva, dels testimonis necessaris: fonts originals que ens proporcionin les dades. En pocs anys, parlar del despertar de l’escola serà només un record de qui va escoltar que algú explicava no sé què.

Abans de començar cal aclarir que a l’escola tot sovint confonem els anys amb els cursos, i diem l’any passat des de setembre quan parlem de juny, o diem “l’any entrant” des de maig quan ens referim al pròxim setembre.

La Història de l’escola, sí, expressament en majúscules, es construeix d’històries, anècdotes, aventures o realitats rere vidres d’un color particular; però també de sentiments, de futurs als núvols, d’esperances, projectes, anhels i somnis, molts somnis; afortunadament, continuem tenint molts somnis.

És impossible parlar del naixement de l’escola si no parlem de Fibracolor, una fàbrica que als seus inicis, a banda dels reptes constants de producció i qualitat, se’n marca un prou allunyat de les tintures i els estampats, del blanc intens, del blau ultramar o els curosos i primmirats acabats: molt més enllà de l’estadística i la productivitat (avui inimaginable i sota l’etiqueta de despesa inútil), i com a complement als serveis que en el vessant social facilita a la colònia industrial que l’envolta i als treballadors que la fan funcionar, proporcionarà educació als seus fills, perquè, al cap i a la fi, seran els treballadors del futur. De fet, l’escola Brianxa porta el nom de Fibracolor (popularment “escola de la Fibra”) fins al curs 94/95 quan, un cop aprovada per la Generalitat la línia definitiva del Centre (aules d’infantil, de Primària i de Secundària), totalment deslligada de la fàbrica i de la mà de la Cooperativa de pares, canviarà el nom pel de Centre Escolar Brianxa.

Però, als anys cinquanta i seixanta, quin era el sistema educatiu? 

Ha canviat tant i tan sovint que ja gairebé ni recordem quin era el sistema educatiu que funcionava als inicis d’aquella antiga escola de la Fibra. Condicionat per la “Ley de ordenación de la Enseñanza Media de 1953, durant els primers anys d’escola, el sistema educatiu s’estructurava en estudis primaris i un curs d’ingrés al batxillerat elemental, que era un bloc bàsic de quatre cursos (entre els 10 i els 14 anys); enllestit aquest primer batxillerat i la revàlida que l’acompanyava (examen general al final dels quatre cursos per validar la titulació), es començava el bloc del batxillerat superior en dues branques, Ciències i Lletres; completat, una altra revàlida i el PREU (Curs pre-universitari).

És amb el propòsit d’atendre els fills de treballadors amb possibilitats de seguir estudis superiors que el senyor Carlos Vecino, aleshores director de la fàbrica, organitza un assaig de batxillerat elemental; pagava la pena donar una oportunitat real als qui, amb capacitats i ganes, volien provar-ho.

Serà el curs 1959/60 quan es posa en marxa aquest inicial projecte de la preparació pel batxillerat, amb nois i noies de diferents edats fent cursos diferenciats però al mateix espai i sota la supervisió de la Joana Oliveda i Rigau. Almenys un any abans una aula de pàrvuls picava l’ullet al futur, sota la responsabilitat de la senyoreta Elisa. Tots dos vessants, petits i grans, en règim d’escola mixta, una innovació pel moment històric que es vivia, quan era habitual nens per una banda i nenes per l’altra (no podem oblidar la línia pedagògica imperant de l’escola franquista).

La primera mestra, la Joana Oliveda i Rigau, quan arriba a l’estrena de l’escola de la Fibra, ella també s’estrena; comença la seva feina de mestra i l’acaba, ja que, un cop contrau matrimoni, marxa cap a Girona i es fa càrrec de la llibreria Carlemany. En aquest temps a les nostres aules viu, amb altres solters i solteres, a l’hostatgeria; parlem de comandaments mitjans i superiors de Fibracolor. Queda en el record com la dinàmica de la Joana s’omplia de novetats i reptes per motivar constantment la inquietud dels primers alumnes.

Cal destacar que, durant els primers anys, les aules de l’escola de la Fibra només eren obertes a fills de productors (eufemisme amb el qual es coneixia els treballadors de la fàbrica). No serà fins a finals dels setanta que aquesta condició deixarà de filtrar l’alumnat que hi omple les aules.

A la Joana Oliveda la recolzen altres professionals: el senyor Bonilla (de l’Institut de Calella), per a Llengua; el senyor Júlio Bielsa, per a Matemàtiques; el senyor Joan Vila, per a Educació Física; el senyor Àngel Torrellas, per a llatí, o el senyor Andreu, per a Dibuix (era dissenyador en la secció d’estampats de Fibracolor).

Després d’aquell primer curs, des de fàbrica es contacta amb el senyor Freixas i el senyor Espinet els quals, amb el vistiplau de Madrid, organitzen una institució específica (que anomenaran Cervantes) per preparar els alumnes de batxillerat. Aquest intent no té èxit, és per això que Fibracolor derivarà els fills dels productors amb possibilitats de continuar els estudis a escoles de Girona. A l’escola de la Fibra els alumnes s’hi estaven fins als deu anys, és a dir, s’impartien els estudis primaris i el curs d’ingrés. Un cop enllestits, la fàbrica els facilitava un bus diari a Girona per poder cursar el batxillerat, una beca si se superava el curs i el primer plat de la mitja pensió. Serà gràcies a la labor social de Fibracolor que molts fills de treballadors podran cursar estudis superiors a escoles privades de la ciutat: Montessori, Vedruna, la Salle, Maristes, Bell-lloc, Cor de Maria o Dominiques.

I com era aquella primera escola de la Fibra? 

Als anys seixanta, quan a algunes escoles de Tordera, i en aules diferenciades de nens o nenes, s’hissava bandera i es cantava el “Cara al sol”, a l’escola de la Fibra tot sovint es parlava en català i es barrejaven els dos sexes en classes mixtes. Com que encara era poca la mainada, a banda de l’aula dels “parvulitos” -que començava a tres anys-, a partir dels sis (tal com explica la novel·la “Quinito quin curs el teu”), se seguia la dinàmica de l’escola unitària dividint l’aula en “pequeños, medianos y mayores”. Sí, s’aprenia cal·ligrafia amb tremp, tinter i disciplina; és clar, però també es disposava de materials per fer treballs manuals com la marqueteria, col·leccions de llibres de lectures (famosa col·lecció de “Clásicos adaptados” de l’editorial Bruguera -1967-), innovadors jocs de taula compartits, un projector de diapositives (aleshores en dèiem “filmines”) i una tele, sí una TELE!! Destaco aquest fet perquè, quan a casa molts dels alumnes no teníem tele, l’escola en tenia una per veure els dissabtes al matí, dins la programació de “Televisión Escolar” de RTVE, el programa “Félix, el amigo de los animales”, del reconegut Félix Rodríguez de la Fuente. Cal insistir, perquè potser no s’ha agraït prou, que fins a principis dels setanta tot el material que es consumia sortia de la fàbrica: la llum, l’aigua, la calefacció, la neteja, les nòmines del personal, els llibres, els llapis, les gomes, els bolígrafs o els colors; tot sortia de la mateixa font: la protectora fàbrica. Si s’havia de pintar, si hi havia quelcom a reparar, o qualsevol inesperada factura per pagar, era a la porta de la fàbrica on s’anava a picar. L’únic que es pagava, a banda i totalment voluntari, eren les classes de francès que impartia na Victòria Mir un parell de tardes, un cop enllestides les classes ordinàries.

Sí, com a totes les escoles d’aleshores, aquelles dues úniques aules estaven presidides pel crucifix i les dues fotografies de rigor: Franco i José Antonio. És veritat, no ens podíem deslliurar del bany religiós que ho omplia tot: pregàries, festes, celebracions o mes de Maria; malgrat això, la pàtina de religió sempre estava a les mans de les mestres (al principi sempre senyoretes) més a prop del vessant amorós i comprensiu que del repressor i culpabilitzant corrent oficial. Finalment, per allunyar la religió formal i catequista de les classes, els mateixos pares van escollir per als seus fills la laïcitat; sense oblidar mai la seva influència social, cultural i artística en la nostra societat occidental.

Pissarres pintades a la paret de negre mat, el qual, a còpia de fer-se servir, s’enlluentia picant l’ullet als alumnes; armaris i taules de vinçada fòrmica grisa i potes verdes; cadires, en els primers anys de tisora, i després amb el mateix gris i les mateixes vinces que les taules i els armaris; durs guixos rectangulars, de calfreds i ganyotes en mans maldestres; i moltes ganes d’aprendre.

Molts són els professionals que han treballat a les meves aules, però permeteu-me un record especial i afectuós per a les primeres senyoretes. La senyoreta Joana i la senyoreta Elisa ja esmentades, però també la senyoreta Carme Guerri, la Glòria Montes, l’Amàlia Babot i, molt especialment, la senyoreta Victòria.

Amb la LGE de 1970 (Ley General de Educación) comença a implantar-se progressivament l’EGB. Els pares d’alumnes organitzats en APA (Associació de Pares d’alumnes) posteriorment en AMPA (per incloure les Mares) lluitaran per estirar uns anys més l’estada dels fills a l’escola de la Fibra. Al llarg de la dècada dels setanta aquesta AMPA (llavor de l’actual Consell Rector de la Cooperativa) aconseguirà obrir les nostres aules a altra mainada, trencant l’exclusivitat dels fills de treballadors; incrementar el nombre d’aules, adaptar-les i equipar-les; contractar el personal necessari, aconseguir les licitacions imprescindibles i una subvenció de l’administració que cobreixi un percentatge del pressupost per poder impartir tota l’EGB. Així s’aconsegueix l’objectiu que els nostres alumnes estiguin a les aules de l’escola de la Fibra fins als catorze anys. Qui està al capdevant de la direcció en aquests anys de tants canvis, lluita i esforç és la Victòria Mir i Costa. Una altra vegada cal destacar, i no podem oblidar, la fàbrica i l’esforç que hi aboca.

El juny de 1987 marxa la Victòria a Girona per integrar-se del tot en la xarxa pública, i pren el relleu en la direcció en Quim Haro. Serà durant el seu mandat que l’escola agafa la dimensió més propera a l’actual en assumir el desenvolupament de l’ESO, és a dir, l’escolarització fins als setze anys. També durant el seu mandat l’escola esdevé Cooperativa de Pares i es desvincula completament de Fibracolor; és per això que deixa l’antiga denominació per anomenar-se Brianxa, aconseguint l’aprovació del primer Concert educatiu amb la Generalitat. 

El diccionari de la Llengua Catalana diu de Brianxa que és un vent fi i fresc. Alguns de molt entesos volen endevinar en aquest nom la mena de brisa que, en baixar fins a la llera del riu, sempre hi bufa. No en tenim seguretat que així sigui, tot i que la justificació és prou divertida.

L’any 1996 a en Quim Haro li fa el relleu en Lluís Parera qui estirarà encara més el parèntesi d’anys que els alumnes passen entre les nostres parets, en aquest cas pels primers anys amb la reorganització de la llar d’infants, també aconsegueix la integració de la nostra cooperativa en l’AEC, l’Agrupació Escolar Catalana . Li dona el relleu el 2004 en Xavi Castillo que hi estarà fins al 2010; en marxar aquest, comença en Xavi Manresa.

Com en Quim Haro, en Xavi Manresa també va ser alumne de l’escola. Allò que el refrany castellà descriu com “Ser cocinero antes que fraile”, i que en català correspondria a un divertit “No hi ha millor carrabiner que qui ha estat contrabandista”. Parlem del coneixement, per bé o malament, de les virtuts i els vicis de tota la institució. En Xavi Manresa ha estat el director més longeu, ja que ha lluitat des del despatx fins al curs 24/25. 

En Xavi ha assumit la irrupció de les noves tecnologies, els llibres digitals i les pissarres interactives. Hem entrat en la plataforma de gestió educativa Clickedu, fet que, en aquest món virtual que ens toca viure, ens facilita (tot i que de vegades també complica) el funcionament ordinari i diari. Durant el seu mandat l’escola ha rebut reconeixements importants com dos premis de la Marató de TV3, diversos premis Baldiri Reixach o de Bones Pràctiques de l’AEC. S’han conclòs tasques burocràtiques imprescindibles en enllestir l’elaboració d’alguns Documents Formals de Centre que, o ve mancaven o els calia una actualització (Plans d’Actuació i Programacions diverses). També de la seva mà hem viscut la digitalització de les relacions entre alumnes/professors/pares (i aquests perillosos whatsapps d’aula); ha donat resposta als tediosos i constants aplicatius; hem digerit (si es pot, perquè sovint són indigestes) les Competències Bàsiques, tant per a Primària com per a Secundària. S’han dut a terme renovacions i actualitzacions estructurals, tant en obres com en equipaments, a totes les aules i als espais polivalents del Centre. Cal destacar com s’ha aconseguit eliminar el llast del contracte de lloguer a un propietari particular perquè, ara, l’escola és propietat de la Cooperativa.

No, no podem oblidar-nos, perquè ens ha marcat la manera de treballar des d’aleshores: de la mà d’en Xavi vam superar la PANDÈMIA i tots els extraordinaris condicionants i canvis que va comportar, molts dels quals s’hi ha quedat com a definitius; vam viure mesos de videoconferències, de confinaments, de classes virtuals i una escola que es reorganitzava dia a dia. Com a director, en Xavi va viure amb una estressant intensitat una disponibilitat gairebé 24/7, no només pels alumnes, el professorat o els pares, sinó també per l’Administració. Xavi, cal reconèixer-ho: quina feinada!

Després de quinze cursos, a en Xavi Manresa li ha donat relleu la Sandra Soliguer, externa del tot a les aules, al poble o a la gent, lliure dels condicionants emocionals, positius i també negatius que això implica, però carregada d’il·lusions i somnis; acollida per l’experiència dels qui han viscut en primera persona el creixement de l’escola des del no-res fins ara, amatents al consell pràctic i a donar-li la mà quan calgui. 

L’Educació en general ha sofert molts canvis a cop de lleis. Hem viscut, en alguna ocasió podríem dir sobreviscut, a un rosari de lleis d’educació: a la LGE (1970), la LODE (1985), la LOGSE (1990), la LOPEG (1995), la LOCE (2002), la LOE (2006), la LOMCE (2013) i l’actual LOMLOE (2020). Sí, moltes, segur que massa, gairebé una cada cinc anys sense pràcticament temps per posar-les en pràctica totalment, ni molt menys per valorar-ne els resultats i poder-les considerar útils o no. Tota una sopa de lletres sense massa sentit; ara ens mantenim a l’espera de com es dirà la següent, ja que els cinc anys de la darrera ja han passat i no trigarà gaire en néixer una altra, ves a saber com de capriciosa. 

Caldria ser més rigorosos, hi ha al país cap tema més important per posar-se d’acord que l’Educació? 

Quim Haro